Quines són les causes, tipus i tractaments?

L’enuresi i encopresi estan classificades dins dels manuals diagnòstics sota la denominació de “Trastorns de l’eliminació”. L’enuresi és un símptoma que consisteix en la incapacitat del subjecte per controlar l’eliminació de l’orina i l’encopresi fa referència a la incapacitat per controlar l’evacuació fecal. Ambdós símptomes solen presentar-se amb major freqüència durant la infància, encara que poden aparèixer també en etapes posteriors del desenvolupament com a l’adolescència.  

Classificacions:

Tant l’enuresi com l’encopresi solen classificar-se en dependència de dues variables. La primera és el moment del dia en el que es presenten els símptomes i segons aquest criteri poden dividir-se en enuresi/encopresi diürnes (quan succeeixen mentre l’infant està despert), nocturnes (quan es presenten mentre l’infant dorm) i mixtes (quan la simptomatologia no està limitada a un moment específic del dia i succeeix indiferenciadament).  La segona variable de classificació està definida per el moment en el que han iniciat els símptomes i segons aquest criteri poden dividir-se en Primàries i Secundàries. L’enuresi i/o encopresi  primària és diagnosticada quan l’infant arriba als 5 anys sense haver assolit el control complert d’esfínters en cap moment. Aquest tipus d’enuresi/encopresi sol estar relacionat amb factors orgànics, en molts casos la incontinència és l’expressió d’alteracions hormonals, neurològiques o d’infeccions. Per altra banda, el diagnòstic d’enuresi/encopresi secundària és realitzat quan l’infant assoleix el complet control d’esfínters durant un temps considerable i després d’aquest període la incontinència torna a aparèixer. L’inici de l’enuresi/encopresi secundària pot aparèixer després d’algun fet rellevant a la vida dels infants, com el naixement d’un germà, la separació dels pares, canvis d’escola, canvis de casa o després de situacions en les que els nen s’hagi percebut amenaçat. Sota aquestes circumstàncies es pot dir que la incontinència és el reflexa de conflictes emocionals i és important assenyalar que la gran majoria dels casos d’enuresi i/o encopresi secundària està associada amb factors psicològics, encara que no deu descartar-se que la incontinència secundària també pot estar relacionada amb factors orgànics.  

Tractaments:

Actualment existeixen diferents tractaments per als infants que pateixen incontinència. Per a escollir la millor opció és indispensable tenir clar el tipus d’enuresi/encopresi que es vol tractar, per tant el primer pas en qualsevol escenari sempre és la realització d’una entrevista detallada i profunda sobre la història de desenvolupament del menor per identificar les possibles causes. Durant aquest primer pas moltes vegades serà necessari registrar durant alguns dies els hàbits d’evacuació dels nens i, depenent del cas, poden ser necessàries també algunes proves mèdiques addicionals per descartar la presència d’infeccions.  

Quan s’aconsegueix determinar que la causa és orgànica, la millor opció de tractament és la que poden oferir els professionals de la salut com pediatres, uròlegs o neuròlegs, segons correspongui en cada cas. Quan les causes de la incontinència s’inclinen més cap al pla emocional, els tractaments oferts per psicòlegs i psiquiatres infantils solen ser els més efectius, ja que aquests s’enfoquen en disminuir el malestar psicològic a través d’activitats lúdiques i en alguns hàbits dels nens.  

La durada dels tractaments varia d’un infant a un altre. Amb freqüència les intervencions psicològiques solen ser més breus quan l’atenció professional es busca des dels inicis dels símptomes i en conseqüència els tractaments poden ser més llargs i complicats quan els menors han passat molt de temps amb els símptomes sense rebre atenció. L’enuresi i/o encopresi pot afectar de forma significativa la vida dels menors quan no es tracta de forma adequada. Molts nens i nenes que pateixen incontinència poden arribar a desenvolupar alteracions psicològiques addicionals com el deteriorament de l’autoestima, baix rendiment escolar, dificultats per relacionar-se amb altres nens, entre altres.  

El paper dels pares i altres adults propers és summament rellevant durant el tractament de l’enuresi/encopresi infantil. En ocasions s’utilitzen càstigs per intentar corregir aquestes conductes en els menors, però, és necessari recalcar que aquest no és un comportament que els menors realitzen de forma voluntària i per tant l’ús dels càstigs podria empitjorar la situació. Davant d’una situació d’incontinència infantil, és convenient buscar l’orientació de professionals especialitzats per evitar que els infants puguin veure’s afectats de forma significativa per una situació que pugui ser tractada de forma oportuna.